dilluns, 26 d’abril del 2010

Corresponal des de casa els veïns

Fa un temps vaig conèixer el periodista Bru Rovira. En el seu currículum hi apareixen diversos mitjans de comunicació, amb els quals a treballat com a corresponsal o enviat especial a una gran quantitat de països, la majoria d’ells en conflictes. Bru Rovira entén el periodisme com en el seu moment ho va fer Kapuscinski: reporterisme intencional i d’acció. S’ha de relatar el que està passant des del lloc on està passant, precisament perquè d’una altra manera no es pot transmetre una realitat. Aquest matí, mentre llegia el diari Avui, m’ha sobtat que les noticies d’internacional –que només n’hi havien tres– no estiguessin firmades i, si ho estaven, no era des de la regió on succeïen els fets. Per exemple, a la segona pagina es parlaven de les eleccions d’Àustria i d’Hongria. En la primera, es signava amb redacció (que generalment vol dir que algun periodista ho ha escrit des de Barcelona servint-se de les agencies); i, en la segona, firmava el corresponsal de l’Avui a Varsòvia!

Arribats a aquest punt, si no li vols donar importància al que passa al mon, és necessari intentar maquillar-ho com ho ha fet l’Avui? Si un periodista cobreix l’actualitat d’Hongria des de Varsovia, té més credibilitat que si ho fa un dels seus companys d’ofici des de Barcelona? Disposa de més –o més bones– fonts des de Polònia, la qual no fa ni frontera amb el país on s’estan celebrant les eleccions?

I, per no ser cruels amb l’Avui, s’ha d’admetre que això també ho posen en pràctica d’altres diaris que gaudeixen d’una secció d’internacional aparentment molt més elaborada, com és el cas de La Vanguardia. Aquest diari compta amb un corresponsal al continent africà, Xavier Aldekoa, que, residint a Sudàfrica, escriu cròniques del conflicte a Somàlia, i tan panxo.

Potser si que és cert que aquesta mena de reporterisme de Kapuscinski i Rovira està mort, que no cal ser al lloc dels fets per relatar els esdeveniments, ja sigui per la crisi o perquè no interessa parlar de certs llocs als mitjans. Però, si ens arrisquem a parlar-ne, potser no seria necessària tanta hipocresia i tant voler quedar bé. Si Aldekoa escriu sobre les guerrilles del Congo, segurament ho farà mitjançant les agències. Llavors, perquè no ho escriu algú des de Barcelona i llestos?

(Ja sé que aquest dubte no és nou, però és la primera vegada que obro un bloc sobre això i en volia parlar).

La foto del dia

Les curses de braus estan cada dia més devaluades, però no hi ha dubte que la sang ens continua agradant a tots per igual. Avui, la majoria de diaris –donem gràcies a kiosko− exhibien en la seva portada la cuixa perforada del torero José Tomás, que ahir va rebre l’envestida d’un dels seus arxienemics cornuts enmig de la plaça d’Aguascalientes, a Mèxic. Que jo sàpiga, les notícies sobre toreros són escasses als diaris, i encara més si es produeixen a l’altra banda de l’Atlàntic, però quan algun matador rep una cornada les rotatives s’omplen de fotografies i elogis de l’heroi, i els portals web ens mantenen informats, minut a minut, de la seva evolució.
No entraré a discutir la rellevància informativa de l’accident de José Tomás –en certa manera, en té per a tothom, i en especial pels amants de les corrides−, ni tampoc reflexionaré sobre si El País, un diari que sempre s’ha mostrat contrari a aquest espectacle, també s’ha de sumar a l’allau de portades amb l’agonia del torero. Ara bé, el que sí que discuteixo –i molt− és que El Mundo, El País, l’ABC, La Razón, l’Heraldo de Aragón, El Correo, Levante, Mediterráneo i l’Adn escullin la imatge de dolor del diestro per donar color a les seves respectives portades. Per què ho fan? La resposta és clara: perquè tenen una fotografia –per més inri, gairebé tots utilitzen la mateixa, d’Efe− de la dessagnada monumental de José Tomás i del puny salvador de Diego Martínez, que s’introdueix dins la ferida de 15 centímetres per frenar la hemorràgia. És una foto impactant i ens posa la pell de gallina. I això ens agrada, òbviament.
Des de fa temps, entre els diaris s’estén la moda de posar en portada fotografies originals, encara que no siguin informatives, o impactants, encara que no siguin necessàries. L’omnipresència de la imatge de José Tomás en braços dels seus companys només serveix d’exemple per il·lustrar una tendència cada vegada més propagada en premsa. I la veritat és que la foto de la cornada encara és acceptable, però ara mateix em ve a la memòria una portada d’El Periódico amb el cotxe de Jordi Montull aparcat en una plaça de pàrquing per minusvàlids. Allò era inacceptable per la nul·litat informativa de la foto –més pròpia de la secció de la fotografia del lector.
Amb això, tampoc intento evitar que aquestes fotos surtin a la llum, sinó que convido els altres diaris a que, en comptes de posar-les en portada, les col·loquin en una secció que s’anomeni La foto del dia, com fa, per exemple, l’Avui en la seva contraportada.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Portades que fan por


“Si los rebeldes pudieran triunfar, descubrirían que se han destruido a sí mismos”. Aquesta sentència la va pronunciar vés a saber quan el novel·lista Clive Staples Lewis (1898-1963), l’autor de la sèrie de novel·les Les cròniques de Nàrnia. No sabem en quin context –ni per què− l’il·lustre escriptor va deixar anar una frase com aquesta, però en tot cas, avui ElMundo s’ha encarregat d’emmarcar-la indirectament dins una situació que els afavoreix.
En portada, el diari del grup Planeta titulava que la Generalitat de Catalunya animava a entonar el “no passaran” contra els tribunals Suprem i Constitucional. Ajuntar Generalitat i no pasarán en un mateix titular té uns efectes més que evidents. I més si ho adornes amb una cita com la de Lewis. Amb només tres detalls disfressats ElMundo aconsegueix convertir la Generalitat en un ens revolucionari que està en contra dels poders establerts.
Pels que s’hagin quedat només a la portada, s’ha d’especificar que ahir qui va entonar el no passaran va ser la cantant Marina Rossell, en un acte de suport al jutge Garzón que organitzava la Generalitat. D’aquí a afirmar que la Generalitat alienta el “no pasaran” hi ha un bon tros.
Entenc que, amb la portada d’avui i amb el plantejament de la notícia –dues pàgines a la secció de Catalunya− el que volia ElMundo era simplement embolicar la troca. Ha barrejat Generalitat, Garzón i Estatut per reforçar la seva ideologia dretana. Ahir, en l’acte de defensa del jutge, hi va haver quatre crítiques al Constitucional. Però per ells és suficient. Els caps d’ElMundo necessiten ben poc per titular excepcionalment a quatre columnes, amb foto i editorial que Garzón i l’Estatut són dos mals perdedors.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Erupció innecessària

El col·lapse de l’espai aeri per culpa de l’erupció d’un volcà islandès és la notícia del moment. Es tracta d’un incident fins ara inèdit que està afectant a un gran nombre de ciutadans i empreses. Només per això, és evident que les informacions relacionades amb aquest esdeveniment mereixen la primera pàgina dels diaris i els primers minuts dels telenotícies i els butlletins de la ràdio. Ara bé, és necessari el bombardeig constant i aclaparador d’aquesta informació als mitjans?
L’Avui, que ubica la crisi aeroportuària a la secció de societat, dedicava el dilluns un total de sis pàgines al tema en qüestió –tota la secció de societat excepte una pàgina. De la mateixa manera, el dissabte passat, la Vanguardia, que opta per col·locar-ho a la secció d’internacional, també hi dedicava totes les pàgines menys una, en la qual es recollien els breus.
En el cas de ràdios, televisions i Internet, és lògica la inundació d’informacions referents al tancament d’aeroports, ja que són mitjans que sovint destaquen la funció d’utilitat ciutadana del periodisme. Com que s’actualitzen constantment, els usuaris al llarg del dia es van assabentant de l’evolució de la crisi i, en conseqüència, decideixen si han d’anar a l’aeroport, si han de cancel·lar vols o si han de trucar a aquest o a aquell altre parent que està atrapat a Heathrow.
En la premsa, però, aquesta utilitat no és tant evident, ja que els diaris només surten un cop al dia. Per tant, em sembla injustificable que la crisi aèria ocupi tant espai dins la premsa escrita. En la Vanguardia de dissabte s’obviaven temes d’actualitat com les revoltes a Tailàndia, la carrera electoral britànica o les eleccions a Xipre. Segurament, però, els qui tallen el bacallà a les redaccions hauran optat per una opció fàcil: trucades a aeroports estatals i europeus, a companyies aèries, a hotels, recull de testimonis, comunicats dels governs i la UE, opinions de científics sobre el volcà...
Els diaris es caracteritzen per oferir generalment informació més profunda que la resta de mitjans. En canvi, en aquest cas la notícia només genera informació superficial. Ara bé, la clau és que en genera molta i des de molts àmbits –fins i tot el Barça entra dins el joc, havent d’agafar l’autocar. Tot i així, crec que els diaris s’estan excedint a l’hora de fer programacions especials a les seves seccions per tractar el tema. Fins i tot l’enterrament del president polonès ja no té valor noticiós per si sol –almenys en el cas de la Vanguardia de dissabte−, sinó que ha d’entrar dins l’espai dedicat al núvol de cendra. Les ràdios i televisions són molt útils a l’hora d’informar a la gent amb l’última hora de l’estat de les línies aèries. Però els diaris no disposen d’aquesta actualització i, en conseqüència, aquesta notícia perd força en el suport en paper. És evident que es tracta de la notícia del dia –i de portada−, però crec que aquesta allau d’articles i pàgines sobre els avions és innecessària.

dijous, 15 d’abril del 2010

Cada cosa al seu lloc

Ahir es van donar a conèixer els guardonats amb la Creu de Sant Jordi. A l’Avui, es destaquen per sobre de tots Carlos Villarejo i José María de Mena, els dos fiscals del cas Banca Catalana, i també el president de la Caixa, Isidre Fainé. A El País, tres quarts del mateix. Els més nombrats són els ex fiscals. El Periódico també parla en primera instància de la parella fiscal, i després ressalta també Alberto Aza, el cap de la Casa del Rei. Al llarg de la notícia, tots els diaris es limiten, en certa manera, a reproduir la llista de premiats. Una espècie de reconeixement per la part que els toca, als mitjans. Només en el cas del Periódico es va més enllà i es cita el malestar de CiU, que considera que els seus principals enemics pel cas Banca Catalana “no mereixen aquests honors”.
Però hi ha un diari que –almenys així m’ho ha semblat− no acaba d’estar del tot d’acord amb un dels premiats. És el cas d’El Punt, que presenta el següent titular: La Generalitat distingeix amb la Creu se Sant Jordi el cap de la Casa del Rei Joan Carles de Borbó. Tots haguéssim entès perfectament el càrrec del senyor Aza si se’ns hagués dit que es tractava del cap de la Casa del Rei, a seques. Però el diari hi ha afegit el nom del rei: Joan Carles de Borbó, per si no havia quedat prou clar. No crec que aquest matís sigui gratuït, sinó que des d’El Punt s’intenta generar un clima de rebuig envers la concessió d’aquest títol a una persona com Aza.
I, evidentment, no hi dic només pel títol. Emili Bella –el redactor− dedica gran part de la notícia a parlar de la trajectòria d’Aza, en la qual explica les seves relacions laborals amb l’exministre d’Afers Estrangers del PP, Josep Piqué, el seu paper d’assessor d’Adolfo Suárez, la seva etapa com a ambaixador a Gran Bretanya durant els governs de González i Aznar, i finalment el seu pas per la Casa Reial. Amb això, el periodista demostra que les seves relacions amb Catalunya han sigut poques. Al meu parer, no crec que l’actitud d’El Punt sigui innocent a l’hora de publicar una notícia com aquesta. No ho demostra, no ho reconeix obertament, però hi està en contra. Hi posaria la mà al foc.
Només cal revisar alguns fragments del text, que a vegades freguen la burla: “La llengua la va aprendre perquè es va casar amb una barcelonina. Volia complaure el sogre. La Generalitat li ha reconegut aquesta sensibilitat envers el català i la cultura del país amb la Creu de Sant Jordi, una distinció que reconeix cada any les persones i entitats que, segons la Generalitat, destaquen pels serveis prestats a Catalunya”. Ignoro si aprendre català per quedar bé amb els sogres s’ha de destacar com un servei prestat a Catalunya. El meu pare, que és de Valladolid, va fer el mateix, i no en té cap Creu de Sant Jordi. Segurament Emili Bella i la gent d’El Punt tinguin raó, però per utilitzar la ironia i transmetre opinions el Punt ja té una secció que es diu Punt de Vista.