El puente de Reese de Hamburgo es, desde hace dos semanas, un lugar de peregrinación para los periodistas. Desde que el mesías del periodismo, Manolo Lama, humillara ante las cámaras a un mendigo con la ayuda de unos cuantos seguidores del Atlético de Madrid, muchos de sus colegas de oficio alemanes han seguido sus pasos y se han acercado al puente para encontrar al sujeto indigente.
El Morgen Post, periódico de la misma ciudad, recogía el sábado unas declaraciones de Kalle –sí, el mendigo tiene un nombre–, en las que se podía apreciar el esperado enojo del ciudadano hamburgués. “No he entendido nada y no me pidieron ningún permiso”, aseguraba el afectado. Kalle lleva siete años pidiendo limosna en el puente de Reese y, según dice, jamás le había sucedido algo similar. Claro, porque jamás se había jugado en Hamburgo una final europea de fútbol con protagonista español. Kalle no sabe que, en España, y más en concreto en tres o Cuatro cadenas que no mencionaremos, está de moda sacar en pantalla la mierda de los desvalidos. Será por el sentimiento de catarsis barata que provoca en los televidentes, o será llanamente porque estos se complacen con la mierda de los demás (esto último recibe el nombre de escatofilia).
Es un poco exagerado proclamar que los informativos de estas cadenas utilicen dicha estrategia para captar audiencia –quizás la memez de Lama en Hamburgo fuese tan solo un desliz dentro de los rigurosos y contrastados telenoticias de su cadena–, pero lo que es innegable es que existen decenas de programas que se alimentan con la mierda ajena (esto último recibe el nombre de escatofagia). Cámara en mano, muchos periodistas persiguen a gente que se encuentra en situaciones de exclusión social. Y cuanto más negros tengan los dientes y más agrietadas estén su casas, mucho mejor. Según ellos, se trata de un periodismo de denuncia.
¿Cómo se puede denunciar la realidad de una persona sin tan siquiera mencionar su nombre y sus apellidos? Esto –igual que la intervención de Manolo Lama– nada tiene que ver con denuncias ni con periodismo, sino con la escatofilia antes referida. A menudo, los reporteros callejeros se adentran en barriadas marginales, retratan a diez o quince de sus habitantes y tan solo recogen el nombre dos o tres. No les interesa su apelativo porque lo que vende no es la persona, sino la mierda en la que viene envuelta. Tampoco interesa investigar por qué esa mierda está allí y no en otras partes. O cómo se puede sacar esa mierda acumulada. Eso sería perder un tiempo precioso que se puede invertir en retratar más y más mierda.
El sábado pasado el Morgen Post –junto con otros periódicos alemanes– dio una lección de periodismo a los profesionales españoles. Se plantaron ante el –hasta aquel momento– desconocido mendigo del puente de Reese y, primero de todo, le pidieron su nombre. Luego su opinión de lo sucedido. “No pueden burlarse así de mí”, dijo él. Ahora todos sabemos que en aquel puente hay un señor que se llama Kalle y que está indignadísimo con el mal hacer de los periodistas españoles. No es la denuncia de un mendigo de un puente hamburgués. Es la denuncia de Kalle.
divendres, 28 de maig del 2010
dilluns, 17 de maig del 2010
Periodisme o propaganda a Ruanda
Fa una setmana un tribunal popular ruandès va condemnar a cadena perpètua a Bernard Hategekimana, editor del diari Kamarampaka durant el període previ al genocidi que va traumatitzar el país africà –i a part del món sencer, malgrat la falta d’informació− l’any 1994. Durant molts anys abans del genocidi, i mentre els francesos ocupaven el país per evitar el conflicte entre hutus i tutsis (encara que l’únic que feien era vendre armes al govern hutu), algunes personalitats intel·lectuals afins al govern van bombardejar sistemàticament la població ruandesa amb propaganda que desprestigiava als tutsis i arengava als hutus a que exterminessin els seus compatriotes. Polítics, escriptors, filòsofs... i periodistes! Molts d’ells van contribuir a una campanya que va ser essencial per convèncer els hutus de que exterminar els tutsis era un acte de justícia que no s'havia d'obviar.
Entenc que les causes del genocidi van ser moltes i complexes, i que es remunten a moltes dècades enrere (des de la descolonització), però l’únic que vull destacar és el paper d’alguns periodistes en el conflicte. És inacceptable que un periodista s’afegeixi cegament a la campanya d’un govern. És inadmissible que un diari o una emissora, com Kamarampaka o Radio Rwanda, la ràdio nacional, difonguin ideologia incendiària. I és deplorable –periodísticament parlant− que els mitjans amaguin o manipulin informació pels seus interessos. Amb això em refereixo a la mort del president hutu Habyarimana, assassinat per membres extremistes de la seva pròpia ètnia per poder començar la matança, abans que el president tirés endavant el procés de reconciliació entre les dues ètnies. Fins fa poc –i en això hi van contribuir sobretot els mitjans ruandesos−, constava que el president havia estat assassinat a mans dels rebels tutsis.
Amb tota aquesta parrafada, i després d’haver denunciat aquest periodisme pamfletari, l’únic que em queda és afegir que, d’ideologia, n’he vist a molts diaris, i no he hagut d’anar a Ruanda per trobar-los. Potser sense el qualificatiu d’incendiària, però sí que és una ideologia explícita, partidista i, en moltes ocasions, manipuladora. No faré comparacions, perquè la situació d’aquella Ruanda és excepcional, i entre ella i nosaltres hi ha un abisme alleugeridor, però la notícia de la condemna d’aquest periodista m’ha fet venir portades de diaris actuals al cap. No obstant la distància, sempre és bo aprendre dels errors.
Entenc que les causes del genocidi van ser moltes i complexes, i que es remunten a moltes dècades enrere (des de la descolonització), però l’únic que vull destacar és el paper d’alguns periodistes en el conflicte. És inacceptable que un periodista s’afegeixi cegament a la campanya d’un govern. És inadmissible que un diari o una emissora, com Kamarampaka o Radio Rwanda, la ràdio nacional, difonguin ideologia incendiària. I és deplorable –periodísticament parlant− que els mitjans amaguin o manipulin informació pels seus interessos. Amb això em refereixo a la mort del president hutu Habyarimana, assassinat per membres extremistes de la seva pròpia ètnia per poder començar la matança, abans que el president tirés endavant el procés de reconciliació entre les dues ètnies. Fins fa poc –i en això hi van contribuir sobretot els mitjans ruandesos−, constava que el president havia estat assassinat a mans dels rebels tutsis.
Amb tota aquesta parrafada, i després d’haver denunciat aquest periodisme pamfletari, l’únic que em queda és afegir que, d’ideologia, n’he vist a molts diaris, i no he hagut d’anar a Ruanda per trobar-los. Potser sense el qualificatiu d’incendiària, però sí que és una ideologia explícita, partidista i, en moltes ocasions, manipuladora. No faré comparacions, perquè la situació d’aquella Ruanda és excepcional, i entre ella i nosaltres hi ha un abisme alleugeridor, però la notícia de la condemna d’aquest periodista m’ha fet venir portades de diaris actuals al cap. No obstant la distància, sempre és bo aprendre dels errors.
dimecres, 5 de maig del 2010
"Son rumores"
Segons recollia La Vanguardia fa uns dies, uns rumors sobre l’economia espanyola i les seves similituds amb Grècia van enfonsar la Borsa. La va fer caure el dimarts passat; el dimarts negre, que en diuen els diaris. Però Zapatero avui ho ha negat tot. Eren només rumors.
Jo no hi era, per allà, però devia succeir alguna cosa semblant a la següent.
Rondava per Wall Street un peix gros que, casualment, havia tingut feia poc una novia de Segòvia. Però la molt marrana, al cap d’unes setmanes, ja li havia posat les banyes amb algun tauró de les finances, que es veu que aquests la tenen més grossa. En el seu habitual passeig per la borsa, el peix gros, amb el cor trencat i el primer odi corrent-li per les venes, es va acostar a un peix gros qualsevol i li va xiuxiuejar a l’orella:
- Saps què? A Espanya... –es va tocar el nas; el clàssic senyal de que alguna cosa fa pudor− a Espanya la cosa està molt xunga. Es veu que la crisi econòmica aquesta els està fotent de merda fins al coll.
Pam. La venjança shakespeariana es va consumar. El rumor va saltar de peix gros a peix gros per tot el Wall Street i la borsa es va enfonsar en un obrir i tancar d’ulls.
La causa d’aquesta fallida no va ser la gran crisi econòmica en la que estem tots sumits, ni el pànic a caure en el parany de Grècia –Espanya no n’està tant lluny−, ni el fet que el nivell del deute espanyol hagi baixat les darreres setmanes –segons Standard & Poors. Potser tot això també són rumors.
Ara, atès que La Vanguardia es dedica a recollir la rumorologia escampada pel món, suposo que la revista Lecturas deu portar reportatges amb fonts contrastades. Per compensar, més que res. No sóc cap expert en economia, però em costa creure que una davallada com la de dimarts tingui les seves causes en una especulació. I encara que fos veritat, no es pot incloure informació en un diari de referència que parteix d’un simple rumor
Jo no hi era, per allà, però devia succeir alguna cosa semblant a la següent.
Rondava per Wall Street un peix gros que, casualment, havia tingut feia poc una novia de Segòvia. Però la molt marrana, al cap d’unes setmanes, ja li havia posat les banyes amb algun tauró de les finances, que es veu que aquests la tenen més grossa. En el seu habitual passeig per la borsa, el peix gros, amb el cor trencat i el primer odi corrent-li per les venes, es va acostar a un peix gros qualsevol i li va xiuxiuejar a l’orella:
- Saps què? A Espanya... –es va tocar el nas; el clàssic senyal de que alguna cosa fa pudor− a Espanya la cosa està molt xunga. Es veu que la crisi econòmica aquesta els està fotent de merda fins al coll.
Pam. La venjança shakespeariana es va consumar. El rumor va saltar de peix gros a peix gros per tot el Wall Street i la borsa es va enfonsar en un obrir i tancar d’ulls.
La causa d’aquesta fallida no va ser la gran crisi econòmica en la que estem tots sumits, ni el pànic a caure en el parany de Grècia –Espanya no n’està tant lluny−, ni el fet que el nivell del deute espanyol hagi baixat les darreres setmanes –segons Standard & Poors. Potser tot això també són rumors.
Ara, atès que La Vanguardia es dedica a recollir la rumorologia escampada pel món, suposo que la revista Lecturas deu portar reportatges amb fonts contrastades. Per compensar, més que res. No sóc cap expert en economia, però em costa creure que una davallada com la de dimarts tingui les seves causes en una especulació. I encara que fos veritat, no es pot incloure informació en un diari de referència que parteix d’un simple rumor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)