divendres, 28 de maig de 2010

Kalle

El puente de Reese de Hamburgo es, desde hace dos semanas, un lugar de peregrinación para los periodistas. Desde que el mesías del periodismo, Manolo Lama, humillara ante las cámaras a un mendigo con la ayuda de unos cuantos seguidores del Atlético de Madrid, muchos de sus colegas de oficio alemanes han seguido sus pasos y se han acercado al puente para encontrar al sujeto indigente.
El Morgen Post, periódico de la misma ciudad, recogía el sábado unas declaraciones de Kalle –sí, el mendigo tiene un nombre–, en las que se podía apreciar el esperado enojo del ciudadano hamburgués. “No he entendido nada y no me pidieron ningún permiso”, aseguraba el afectado. Kalle lleva siete años pidiendo limosna en el puente de Reese y, según dice, jamás le había sucedido algo similar. Claro, porque jamás se había jugado en Hamburgo una final europea de fútbol con protagonista español. Kalle no sabe que, en España, y más en concreto en tres o Cuatro cadenas que no mencionaremos, está de moda sacar en pantalla la mierda de los desvalidos. Será por el sentimiento de catarsis barata que provoca en los televidentes, o será llanamente porque estos se complacen con la mierda de los demás (esto último recibe el nombre de escatofilia).
Es un poco exagerado proclamar que los informativos de estas cadenas utilicen dicha estrategia para captar audiencia –quizás la memez de Lama en Hamburgo fuese tan solo un desliz dentro de los rigurosos y contrastados telenoticias de su cadena–, pero lo que es innegable es que existen decenas de programas que se alimentan con la mierda ajena (esto último recibe el nombre de escatofagia). Cámara en mano, muchos periodistas persiguen a gente que se encuentra en situaciones de exclusión social. Y cuanto más negros tengan los dientes y más agrietadas estén su casas, mucho mejor. Según ellos, se trata de un periodismo de denuncia.
¿Cómo se puede denunciar la realidad de una persona sin tan siquiera mencionar su nombre y sus apellidos? Esto –igual que la intervención de Manolo Lama– nada tiene que ver con denuncias ni con periodismo, sino con la escatofilia antes referida. A menudo, los reporteros callejeros se adentran en barriadas marginales, retratan a diez o quince de sus habitantes y tan solo recogen el nombre dos o tres. No les interesa su apelativo porque lo que vende no es la persona, sino la mierda en la que viene envuelta. Tampoco interesa investigar por qué esa mierda está allí y no en otras partes. O cómo se puede sacar esa mierda acumulada. Eso sería perder un tiempo precioso que se puede invertir en retratar más y más mierda.
El sábado pasado el Morgen Post –junto con otros periódicos alemanes– dio una lección de periodismo a los profesionales españoles. Se plantaron ante el –hasta aquel momento– desconocido mendigo del puente de Reese y, primero de todo, le pidieron su nombre. Luego su opinión de lo sucedido. “No pueden burlarse así de mí”, dijo él. Ahora todos sabemos que en aquel puente hay un señor que se llama Kalle y que está indignadísimo con el mal hacer de los periodistas españoles. No es la denuncia de un mendigo de un puente hamburgués. Es la denuncia de Kalle.

dilluns, 17 de maig de 2010

Periodisme o propaganda a Ruanda

Fa una setmana un tribunal popular ruandès va condemnar a cadena perpètua a Bernard Hategekimana, editor del diari Kamarampaka durant el període previ al genocidi que va traumatitzar el país africà –i a part del món sencer, malgrat la falta d’informació− l’any 1994. Durant molts anys abans del genocidi, i mentre els francesos ocupaven el país per evitar el conflicte entre hutus i tutsis (encara que l’únic que feien era vendre armes al govern hutu), algunes personalitats intel·lectuals afins al govern van bombardejar sistemàticament la població ruandesa amb propaganda que desprestigiava als tutsis i arengava als hutus a que exterminessin els seus compatriotes. Polítics, escriptors, filòsofs... i periodistes! Molts d’ells van contribuir a una campanya que va ser essencial per convèncer els hutus de que exterminar els tutsis era un acte de justícia que no s'havia d'obviar.
Entenc que les causes del genocidi van ser moltes i complexes, i que es remunten a moltes dècades enrere (des de la descolonització), però l’únic que vull destacar és el paper d’alguns periodistes en el conflicte. És inacceptable que un periodista s’afegeixi cegament a la campanya d’un govern. És inadmissible que un diari o una emissora, com Kamarampaka o Radio Rwanda, la ràdio nacional, difonguin ideologia incendiària. I és deplorable –periodísticament parlant− que els mitjans amaguin o manipulin informació pels seus interessos. Amb això em refereixo a la mort del president hutu Habyarimana, assassinat per membres extremistes de la seva pròpia ètnia per poder començar la matança, abans que el president tirés endavant el procés de reconciliació entre les dues ètnies. Fins fa poc –i en això hi van contribuir sobretot els mitjans ruandesos−, constava que el president havia estat assassinat a mans dels rebels tutsis.
Amb tota aquesta parrafada, i després d’haver denunciat aquest periodisme pamfletari, l’únic que em queda és afegir que, d’ideologia, n’he vist a molts diaris, i no he hagut d’anar a Ruanda per trobar-los. Potser sense el qualificatiu d’incendiària, però sí que és una ideologia explícita, partidista i, en moltes ocasions, manipuladora. No faré comparacions, perquè la situació d’aquella Ruanda és excepcional, i entre ella i nosaltres hi ha un abisme alleugeridor, però la notícia de la condemna d’aquest periodista m’ha fet venir portades de diaris actuals al cap. No obstant la distància, sempre és bo aprendre dels errors.

dimecres, 5 de maig de 2010

"Son rumores"

Segons recollia La Vanguardia fa uns dies, uns rumors sobre l’economia espanyola i les seves similituds amb Grècia van enfonsar la Borsa. La va fer caure el dimarts passat; el dimarts negre, que en diuen els diaris. Però Zapatero avui ho ha negat tot. Eren només rumors.
Jo no hi era, per allà, però devia succeir alguna cosa semblant a la següent.

Rondava per Wall Street un peix gros que, casualment, havia tingut feia poc una novia de Segòvia. Però la molt marrana, al cap d’unes setmanes, ja li havia posat les banyes amb algun tauró de les finances, que es veu que aquests la tenen més grossa. En el seu habitual passeig per la borsa, el peix gros, amb el cor trencat i el primer odi corrent-li per les venes, es va acostar a un peix gros qualsevol i li va xiuxiuejar a l’orella:

- Saps què? A Espanya... –es va tocar el nas; el clàssic senyal de que alguna cosa fa pudor− a Espanya la cosa està molt xunga. Es veu que la crisi econòmica aquesta els està fotent de merda fins al coll.

Pam. La venjança shakespeariana es va consumar. El rumor va saltar de peix gros a peix gros per tot el Wall Street i la borsa es va enfonsar en un obrir i tancar d’ulls.
La causa d’aquesta fallida no va ser la gran crisi econòmica en la que estem tots sumits, ni el pànic a caure en el parany de Grècia –Espanya no n’està tant lluny−, ni el fet que el nivell del deute espanyol hagi baixat les darreres setmanes –segons Standard & Poors. Potser tot això també són rumors.
Ara, atès que La Vanguardia es dedica a recollir la rumorologia escampada pel món, suposo que la revista Lecturas deu portar reportatges amb fonts contrastades. Per compensar, més que res. No sóc cap expert en economia, però em costa creure que una davallada com la de dimarts tingui les seves causes en una especulació. I encara que fos veritat, no es pot incloure informació en un diari de referència que parteix d’un simple rumor

dilluns, 26 d’abril de 2010

Corresponal des de casa els veïns

Fa un temps vaig conèixer el periodista Bru Rovira. En el seu currículum hi apareixen diversos mitjans de comunicació, amb els quals a treballat com a corresponsal o enviat especial a una gran quantitat de països, la majoria d’ells en conflictes. Bru Rovira entén el periodisme com en el seu moment ho va fer Kapuscinski: reporterisme intencional i d’acció. S’ha de relatar el que està passant des del lloc on està passant, precisament perquè d’una altra manera no es pot transmetre una realitat. Aquest matí, mentre llegia el diari Avui, m’ha sobtat que les noticies d’internacional –que només n’hi havien tres– no estiguessin firmades i, si ho estaven, no era des de la regió on succeïen els fets. Per exemple, a la segona pagina es parlaven de les eleccions d’Àustria i d’Hongria. En la primera, es signava amb redacció (que generalment vol dir que algun periodista ho ha escrit des de Barcelona servint-se de les agencies); i, en la segona, firmava el corresponsal de l’Avui a Varsòvia!

Arribats a aquest punt, si no li vols donar importància al que passa al mon, és necessari intentar maquillar-ho com ho ha fet l’Avui? Si un periodista cobreix l’actualitat d’Hongria des de Varsovia, té més credibilitat que si ho fa un dels seus companys d’ofici des de Barcelona? Disposa de més –o més bones– fonts des de Polònia, la qual no fa ni frontera amb el país on s’estan celebrant les eleccions?

I, per no ser cruels amb l’Avui, s’ha d’admetre que això també ho posen en pràctica d’altres diaris que gaudeixen d’una secció d’internacional aparentment molt més elaborada, com és el cas de La Vanguardia. Aquest diari compta amb un corresponsal al continent africà, Xavier Aldekoa, que, residint a Sudàfrica, escriu cròniques del conflicte a Somàlia, i tan panxo.

Potser si que és cert que aquesta mena de reporterisme de Kapuscinski i Rovira està mort, que no cal ser al lloc dels fets per relatar els esdeveniments, ja sigui per la crisi o perquè no interessa parlar de certs llocs als mitjans. Però, si ens arrisquem a parlar-ne, potser no seria necessària tanta hipocresia i tant voler quedar bé. Si Aldekoa escriu sobre les guerrilles del Congo, segurament ho farà mitjançant les agències. Llavors, perquè no ho escriu algú des de Barcelona i llestos?

(Ja sé que aquest dubte no és nou, però és la primera vegada que obro un bloc sobre això i en volia parlar).

La foto del dia

Les curses de braus estan cada dia més devaluades, però no hi ha dubte que la sang ens continua agradant a tots per igual. Avui, la majoria de diaris –donem gràcies a kiosko− exhibien en la seva portada la cuixa perforada del torero José Tomás, que ahir va rebre l’envestida d’un dels seus arxienemics cornuts enmig de la plaça d’Aguascalientes, a Mèxic. Que jo sàpiga, les notícies sobre toreros són escasses als diaris, i encara més si es produeixen a l’altra banda de l’Atlàntic, però quan algun matador rep una cornada les rotatives s’omplen de fotografies i elogis de l’heroi, i els portals web ens mantenen informats, minut a minut, de la seva evolució.
No entraré a discutir la rellevància informativa de l’accident de José Tomás –en certa manera, en té per a tothom, i en especial pels amants de les corrides−, ni tampoc reflexionaré sobre si El País, un diari que sempre s’ha mostrat contrari a aquest espectacle, també s’ha de sumar a l’allau de portades amb l’agonia del torero. Ara bé, el que sí que discuteixo –i molt− és que El Mundo, El País, l’ABC, La Razón, l’Heraldo de Aragón, El Correo, Levante, Mediterráneo i l’Adn escullin la imatge de dolor del diestro per donar color a les seves respectives portades. Per què ho fan? La resposta és clara: perquè tenen una fotografia –per més inri, gairebé tots utilitzen la mateixa, d’Efe− de la dessagnada monumental de José Tomás i del puny salvador de Diego Martínez, que s’introdueix dins la ferida de 15 centímetres per frenar la hemorràgia. És una foto impactant i ens posa la pell de gallina. I això ens agrada, òbviament.
Des de fa temps, entre els diaris s’estén la moda de posar en portada fotografies originals, encara que no siguin informatives, o impactants, encara que no siguin necessàries. L’omnipresència de la imatge de José Tomás en braços dels seus companys només serveix d’exemple per il·lustrar una tendència cada vegada més propagada en premsa. I la veritat és que la foto de la cornada encara és acceptable, però ara mateix em ve a la memòria una portada d’El Periódico amb el cotxe de Jordi Montull aparcat en una plaça de pàrquing per minusvàlids. Allò era inacceptable per la nul·litat informativa de la foto –més pròpia de la secció de la fotografia del lector.
Amb això, tampoc intento evitar que aquestes fotos surtin a la llum, sinó que convido els altres diaris a que, en comptes de posar-les en portada, les col·loquin en una secció que s’anomeni La foto del dia, com fa, per exemple, l’Avui en la seva contraportada.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Portades que fan por


“Si los rebeldes pudieran triunfar, descubrirían que se han destruido a sí mismos”. Aquesta sentència la va pronunciar vés a saber quan el novel·lista Clive Staples Lewis (1898-1963), l’autor de la sèrie de novel·les Les cròniques de Nàrnia. No sabem en quin context –ni per què− l’il·lustre escriptor va deixar anar una frase com aquesta, però en tot cas, avui ElMundo s’ha encarregat d’emmarcar-la indirectament dins una situació que els afavoreix.
En portada, el diari del grup Planeta titulava que la Generalitat de Catalunya animava a entonar el “no passaran” contra els tribunals Suprem i Constitucional. Ajuntar Generalitat i no pasarán en un mateix titular té uns efectes més que evidents. I més si ho adornes amb una cita com la de Lewis. Amb només tres detalls disfressats ElMundo aconsegueix convertir la Generalitat en un ens revolucionari que està en contra dels poders establerts.
Pels que s’hagin quedat només a la portada, s’ha d’especificar que ahir qui va entonar el no passaran va ser la cantant Marina Rossell, en un acte de suport al jutge Garzón que organitzava la Generalitat. D’aquí a afirmar que la Generalitat alienta el “no pasaran” hi ha un bon tros.
Entenc que, amb la portada d’avui i amb el plantejament de la notícia –dues pàgines a la secció de Catalunya− el que volia ElMundo era simplement embolicar la troca. Ha barrejat Generalitat, Garzón i Estatut per reforçar la seva ideologia dretana. Ahir, en l’acte de defensa del jutge, hi va haver quatre crítiques al Constitucional. Però per ells és suficient. Els caps d’ElMundo necessiten ben poc per titular excepcionalment a quatre columnes, amb foto i editorial que Garzón i l’Estatut són dos mals perdedors.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Erupció innecessària

El col·lapse de l’espai aeri per culpa de l’erupció d’un volcà islandès és la notícia del moment. Es tracta d’un incident fins ara inèdit que està afectant a un gran nombre de ciutadans i empreses. Només per això, és evident que les informacions relacionades amb aquest esdeveniment mereixen la primera pàgina dels diaris i els primers minuts dels telenotícies i els butlletins de la ràdio. Ara bé, és necessari el bombardeig constant i aclaparador d’aquesta informació als mitjans?
L’Avui, que ubica la crisi aeroportuària a la secció de societat, dedicava el dilluns un total de sis pàgines al tema en qüestió –tota la secció de societat excepte una pàgina. De la mateixa manera, el dissabte passat, la Vanguardia, que opta per col·locar-ho a la secció d’internacional, també hi dedicava totes les pàgines menys una, en la qual es recollien els breus.
En el cas de ràdios, televisions i Internet, és lògica la inundació d’informacions referents al tancament d’aeroports, ja que són mitjans que sovint destaquen la funció d’utilitat ciutadana del periodisme. Com que s’actualitzen constantment, els usuaris al llarg del dia es van assabentant de l’evolució de la crisi i, en conseqüència, decideixen si han d’anar a l’aeroport, si han de cancel·lar vols o si han de trucar a aquest o a aquell altre parent que està atrapat a Heathrow.
En la premsa, però, aquesta utilitat no és tant evident, ja que els diaris només surten un cop al dia. Per tant, em sembla injustificable que la crisi aèria ocupi tant espai dins la premsa escrita. En la Vanguardia de dissabte s’obviaven temes d’actualitat com les revoltes a Tailàndia, la carrera electoral britànica o les eleccions a Xipre. Segurament, però, els qui tallen el bacallà a les redaccions hauran optat per una opció fàcil: trucades a aeroports estatals i europeus, a companyies aèries, a hotels, recull de testimonis, comunicats dels governs i la UE, opinions de científics sobre el volcà...
Els diaris es caracteritzen per oferir generalment informació més profunda que la resta de mitjans. En canvi, en aquest cas la notícia només genera informació superficial. Ara bé, la clau és que en genera molta i des de molts àmbits –fins i tot el Barça entra dins el joc, havent d’agafar l’autocar. Tot i així, crec que els diaris s’estan excedint a l’hora de fer programacions especials a les seves seccions per tractar el tema. Fins i tot l’enterrament del president polonès ja no té valor noticiós per si sol –almenys en el cas de la Vanguardia de dissabte−, sinó que ha d’entrar dins l’espai dedicat al núvol de cendra. Les ràdios i televisions són molt útils a l’hora d’informar a la gent amb l’última hora de l’estat de les línies aèries. Però els diaris no disposen d’aquesta actualització i, en conseqüència, aquesta notícia perd força en el suport en paper. És evident que es tracta de la notícia del dia –i de portada−, però crec que aquesta allau d’articles i pàgines sobre els avions és innecessària.